Quan la barqueta es tomba...

    M'agrada jugar, m'agrada gronxar-me, sentir una mica d'adrenalina dolça al cor durant una passejada assoleidada, pro tanmateix no veig res amb què poder divertir-me, amunt, avall, de costat... Només faig que caminar i caminar. Veig que hi ha els gronxadors per la canalla, quines ganes de pujar-hi, pro no puc, què diria la gent, segur que se n'enriuria, i ara... una noia adulta fent l'animal.. quina vergonya.. Això ho fan les criatures. Quina enveja, quina barra.. Però els adults no tenim dret a sentir-nos més vius, més juganers, més petits?? No mereixem descansar i deixar les pors i els problemes en un crit durant una baixada pel tobogant?? Jo crec que si.

Looking for paradise

Ens passem la vida cercant; cercant el paradís de felicitat que ens aporti la serenor, la tranquilitat i la pau interiors que necessitem; creiem que això en ho donarà el tenir una casa mes gran, un marit/esposa, uns fills, un cotxe nou, o una vida laboral estable. Mentrestant i de la mateixa manera, ens anem omplint de fàrmacs quimics per curar els nostres mal fisics, ens anem omplint d'informació supèrflua, inncessaria; mengem aliments artificialment cuinats i comprem productes imprescindibles per satisfer els nostres desitjos momentanis.... I la majoria de les vegades ens aguantem i ens resignem per tal de quedar bé amb els altres, la hipocresia ens envolta i no som qui realment som. Tanmateix seguim cercant el paradís de la felicitat. El trobarem? Jo crec que no.

El ratolinet Perez

Diu el conte del Ratolí Perez que per a que un infant pugui rebre un present del ratolí a canvi d'una dent de llet, aquest ha de deixar encesa una llumeta a la seva habitació; així ell sap on l'ha d'anar a cercar. Les dentetes li serviràn per crear un bonic i ofanós castell que deixarà perplexos a tots els seus amics. 

I dic jo... li serviràn també les dentetes de gat?? El Buc avui ja n'ha perdut dues.. Serà capaç el ratolí d'entrar en una casa on hi ha tres gats caçadors per emportar-se un dels ullals que he guardat? Deixarem una espurneta de llum per si de cas. No obstant, el més segur, es que l'endemà em trobi la dent al mateix lloc, i en Buc un xic  més gras... 

Ara o mai...

Ha passat un any; vaig començar a escriure unes paraules en un blog i es van quedar gelades, garratibades, no han crescut, no n'he escrit d'altres i s'han, fins i tot desintegrat en l'infinit; per tant; ara i en la distància m'he decidit a recuperar-les. A parlar de nou.